> Univers madur

20 d’agost de 2017

Desconsol




He hagut de deixar passar un temps, curt, mínim, i alhora infinitament llarg, per poder dir res sobre els atemptats a Barcelona.  Barcelona, la meva Barcelona ferida de mort; els meus carrers tenyits de sang; els meus amics, els meus veïns, tots, colpits pel dolor.

I amb tot, no sé ben bé què vull dir, què puc dir; sóc un garbuix de sentiments encadenats, sense ordre, simultanis, dilatats, constants, oposats.  I aquest desconsol que em nega els ulls constantment.
La incredulitat; l'ànsia d'informació fiable (que difícil resulta segons com i on!); el neguit per saber dels meus, de familiars, amics i coneguts; l'alleujament de passar llista sense cap baixa (digueu-me egoista); l'alleujament de no ser-hi, tant que ens agrada ravalejar i creuar les Rambles (diuen que els barcelonins les creuem més que no pas les passegem) i tan fàcil que hagués estat trobar-nos allà; i alhora la impotència de no ser-hi i no poder fer res, encara que només fos compartir el moment, la ràbia, el dolor, la solidaritat i el crit unànime NO TINC POR!!!, NO TENIM POR!!!

I és cert, no tinc por.  No deixaré de passejar per la meva ciutat, de perdre'm pels seus racons; ni deixaré de fer les coses que m'agraden o d'anar on vulgui.

Però encara sense temps de pair l'horror pel que havia passat, m'he trobat una altra realitat; una realitat aliena al dolor i la solidaritat; una realitat mesquina; una realitat de missatges catalanòfobs i retrets islamòfobs, de premsa oportunista, de missatges subliminals (o no tant), de mentides vestides de veritat, d'arengues condescendents que ridiculitzen el "bonisme".
I aquestes realitats sí que em fan por, molta por.
Són realitats tòxiques, realitats que afecten a la convivència, que excusen actituds i fomenten odis i recels, que reclamen proves.  Com construir res sobre aquesta base? Com lluitar contra aquesta malfiança respecte de l'altre, sobretot si és diferent, si pensa diferent, si vesteix diferent, si creu diferent?
I aquestes realitats em dolen.  Em dol descobrir gent propera que després d'un "jo no sóc racista" enllaça un "però" seguit d'alguna bola que algú ha explicat com certa i que justifica que, excepcionalment i només per aquell motiu, un sigui racista.

Justament dijous, sopant amb amics, una noia ens deia que la por és un camí que has de transitar per vèncer-la; que no es tractava de no tenir por sinó de conviure amb ella sense deixar que aquesta et guanyi o et limiti, fins que arriba un dia que has descobert com superar-la i ja no necessites un peluix què abraçar quan vas a dormir.
Potser té raó.  M'agafo de peluix la solidaritat mostrada aquests dies i les expressions sinceres de dol i de condol, que superen amb escreix la roïnesa d'uns pocs i que ens ajudarà -sens dubte- a construir la societat plural, pacífica i solidària que tots volem.  Tenim, però, molta feina a fer.

I mentrestant, els ulls se'm neguen constantment i, més que indignació o ràbia o por, sento un desconsol fons, indeturable, com si tots els morts i ferits fossin part meva.  I sé que res que digui o faci podrà apaivagar el dolor dels que han perdut algú proper; res els rescabalarà; res omplirà la seva absència.
I, tanmateix, voldria trobar les paraules, el condol, el consol.


Imatgr:  Interpretació que ha fet Josep Ma Farré Mateu del Desconsol de Josep Llimona

16 de juny de 2017

Esperant









Montserrat espera
que de flors la vesteixi
la primavera.









Imatge:  "Primavera. Montserrat" (circa 1920), de Joaquim Mir Trinxet (Barcelona, 1873-1940)
Per participar al Niporepte 216 - Entorn


14 de juny de 2017

Subtileses del llenguatge



En agafar el cotxe va descobrir que quan a Barrio Sésamo havien explicat els conceptes de PLE i BUIT, havien oblidat matisar que un dipòsit ple d'aire és en realitat un dipòsit buit.