> Univers madur: 2017.04

29 d’abril de 2017

Amors, tirites i altres bajanades

Ja fa temps, algú a qui m'estimo infinitament molt em va dir que encara que un vulgui estimar tothom, o estimar per igual, en el fons un estima a qui estima i ho fa com sap o pot; que no sempre es pot escollir.

Imatge relacionada

I deu ser veritat.

Els amors forçats, obligats, deutors, no són ben bé amor; no curen igual, no acompanyen, no il·luminen.
Són amors captius de la raó i, quan volen escapar d'ella, són amors que fan mal.  Fan mal perquè no et surten de natural i fan mal perquè voldries que et sortissin i no pots.  Fan mal si ets l'estimador incapaç i fan mal si ets el no estimat.

No s'hi pot fer més.


Només queda posar una tirita al rostre per tibar la pell i aguantar el somriure (al més pur estil Carmen Sevilla), i posar una altra tirita al cor per aturar la sang i tirar endavant.
I després, mirar de no mirar-te-les gaire, no fos cas que et recordin el cop que tapen, i torni el mal.

26 d’abril de 2017

Raconets de lectura



Arrecerada
per milers de lectures,
de cara al mar.
L'equilibri perfecte
de delicats instants.



Com a proposta del Niporepte 212 - Lectures

20 d’abril de 2017

Camins de colors





Vívids colors,
del camí alleugereixen
monotonies.



Colors a dojo!
Al camí de la vida
hi caben tots.






Imatge: "Road in a Multicolored October 1959" de Gabriele Münter.
Per a participar al NIPOREPTE 211. Camins de RC.

10 d’abril de 2017

Ous, gallines i gent extraordinària


El món és ple de gent extraordinària, capaç de fer coses inimaginables, però sobretot el món és ple de gent extraordinària, capaç de fer coses absolutament normals en condicions absolutament adverses. 
És gent extraordinària que viu les seves circumstàncies o la seva solidaritat amb discreció, sense perdre el somriure ni fer-ne gala de les seves gestes; gent extraordinària que viu amb naturalitat el seu dia a dia i les seves lluites, perquè no entenen que es pugui fer d'una altra manera, o realment no ho poden fer. 
I a vegades et preguntes com pot ser que malgrat tot tirin endavant amb tanta enteresa, tanta empenta i tanta alegria.  Torna a ser el dubte de l'ou i la gallina: encaren així les coses perquè són extraodinaris, o justament són extraordinaris perquè no els hi queda altra? 
En realitat tant és.  Al final només importa que són gent extraordinària i que si tens la sort de comptar-los com amics, una part d'aquesta extraordinària normalitat et toca i s'encomana, i et fa una mica millor persona.


5 d’abril de 2017

Blocs


Entre l'arbreda,
al sol fan pessigolles
els gratacels.
Blocs de ciment,
vermells pel foc dels cors
que en ells hi habiten.


A proposta del Niporepte 2010 - De tres en tres a RC.
Imatge:  Visions de la ciutat de Júlia Costa al bloc Encara aprenc



2 d’abril de 2017

El Camí de la Papallona

Stendhal Books (2015)
ISBN: 978-84-606-6685-1

Text de la contraportada
La nit del 27 de maig de 2000 la Noe i en Marc van sortir de casa com qualsevol altre dissabte, sense saber que un greu accident els canviaria la vida per sempre.  La Noe va patir fortes lesions, quedant amb mobilitat reduïda i el Marc no se'n va ensortir. 
En "El Camí de la Papallona", Noe Gaya explica en primera persona la seva història.  Un exemple de superació i un cant a la vida. 
Aquest llibre està dedicat al Marc.


El Camí de la Papallona no és una novel·la, ni un llibre de contes, ni tan sols podríem dir que és un llibre de vivències heroiques o gestes extraordinàries des d'un punt de vista literari, però sí és -com avança la portada- una història de superació que deixa palès un esperit lluitador.
El Camí de la Papallona és més aviat una conversa dilatada, i un xic anàrquica, amb la Noe; un posar sobre paper els seus pensaments; un explicar planerament la seva situació.  No posa medalles i, alhora, les reparteix totes: es tracta de jugar amb les cartes que tens, però redéu! quin coratge es necessita per jugar amb segons quines cartes.

En el llibre, a través de capítols ordenats més o menys cronològicament, la Noe va explicant el seu propi procés vital, com és el seu dia a dia i el canvi radical que han sofert ella i la seva família: operacions, rehabilitació, renúncies i conquestes; gestos, moments, instants petits que passarien desapercebuts en la nostra vida i que tenen una importància que no els hi donem.

Sabia de la Noe Gaya a través d'en Roger (ja us havia parlat de les Flors de pedra en el cel) i aquest any, coincidint amb La Marató de TV3, vaig tenir ocasió de conèixer-la personalment.  Després en David, incombustible en totes les seves causes, em va regalar el llibre de la Noe i aquest ha estat una oportunitat increïble de respondre un munt de preguntes o plantejaments que una es fa davant de certes situacions i que potser -coses de les correccions socials- mai no hauria gosat fer en veu alta.

Què dir d'aquest llibre?  Com catalogar-lo?  Difícil, dur, sorprenent.
Us animo a llegir-lo i a descobrir per vosaltres mateixos una actitud positiva davant l’adversitat i el seu missatge d’optimisme.