> Univers madur: Passeig sota la pluja

25 d’abril de 2014

Passeig sota la pluja

El meu pare sempre li diu al meu fill Marc: "San Marcos, rey de los charcos", i com avui és Sant Marc i amenaça aigua, estava pensant en escriure alguna cosa sobre la pluja, però no sabia ben bé què.
Aleshores -ves per on- he vist que el blog Relats conjunts proposa per aquest mes un Passeig sota la pluja a  partir d'una pintura de Leonid Afremov; un quadre que justament fa dos dies comentava amb la meva mare pels seus colors i lluminositat.
Creieu en el destí? no? en les casualitats? tampoc? tant se val.  És una bona excusa per fer un relat de pluja i, de pas, felicitar tots els Marcs.

Li agrada passejar sota la pluja.  L'aire fa gust de nostàlgia i solitud, i ell recorda.
Recorda quan passejaven plegats, sota els paraigües més petits que trobava: a ella no li agradava mullar-se i, així, es veia obligada a arrambar-se molt i molt per aixoplugar-se, fins que ja no eren dos -sinó un de sol- els passejants.
Recorda com els grisos es vestien de llum i mudaven la monotonia en un esclat de colors.
Recorda com la primavera feia brollar flors grogues i vermelles entre la gespa, i com l'herba verda era, aleshores, encara més verda.
Recorda com finalment acabaven mullats i en el fons no importava car els hi donava una excusa per acaronar-se fent veure que s'eixugaven.
Ara que ella no hi és, ja no li calen paraigües petits.  Li segueix agradant, però, passejar sota la pluja -solitari i nostàlgic- i aixecar el rostre al cel perquè la pluja li renti el plor amb gotes de primavera.  Espera trobar entre els núvols un arc de Sant Martí que l'ompli d'esperança.


Per cert, que va ser un 25 d'abril (de 1707),  que les tropes de Felip V van derrotar les de l'arxiduc Carles d'Àustria a la Batalla d'Almansa, en el context de la Guerra de Successió Espanyola.  Aquesta derrota va comportar que Castella ocupés el Regne de València per dret de conquesta, i també la perduda de tots els seus furs concedits fins aleshores i la imposició dels Decrets de Nova Planta.
Encara ara es diu a València: "Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança".

També va ser un 25 d'abril (de 1974), que els portuguesos van fer la Revolució dels Clavells.  Al crit de “Avui comencem una nova vida, una vida de llibertat” van dir prou al feixisme i a la dictadura.   Ara els nets d'aquella revolució pacífica i festiva tornen a sortir al carrer per capgirar un model polític que els porta a la misèria: 25 d’abril, sempre! Feixisme, mai més.

12 comentaris :

  1. Que trist el teu relat, però que ben narrat. No és fàcil lliurar-se dels records, sobretot si són d'aquesta categoria.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La pluja ja ho té una mica això de la tristesa. Ploure, plorar ...
      Amb tot, m'agrada la pluja.

      Elimina
  2. Casualitat o no, m'ensopego amb el mot "esperança" a cada passa aquests dies. Potser és que a tots ens cal, i molta.
    Jo crec que ja no som al temps de la fe. Però ens queda l'esperança. Com a poble i com a individus. Caminem sols sota la pluja, però trobem a faltar algú altre. El petit poble que formen dos. I el poble gran que forma un projecte de vida en comú. L'esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no som al temps de la fe, però necessitem l'esperança com l'aire que respirem.
      Tant de bo la mantinguem més enllà dels mots.

      Elimina
  3. En la tristesa, les gotes de pluja li porten els records als quals s'arrapa.

    ResponElimina
  4. relligues molt bé melangia i dedicatòria, relat i afegit històric

    ResponElimina
  5. També un vint-i-cinc d'abril, ara fa sis anys, va morir una molt estimada amiga. No plovia aquell dia, ho recordo bé. Però ara, llegint-te, he trobat un cert "gust de nostàlgia i solitud", i jo he recordat. Molts petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha certes absències que es recorden sempre. Petons

      Elimina
  6. La pluja que cau
    rega una llàgrima
    d'esperança.





    ResponElimina
    Respostes
    1. deliciosa esperança en format haiku. Gràcies

      Elimina