> Univers madur: Si fossis pluja et rebria tot nu

24 d’octubre de 2011

Si fossis pluja et rebria tot nu

La pluja té un efecte curiós segons el moment, la intensitat i el lloc on t'agafi.
És emprenyadora si t'agafa pel carrer, enervant si cau amb força, íntima si tens bona companyia, melangiosa, fascinant.

Aquesta nit, un tro -només un- fort, intens i inacabable m'ha llevat la son, i mentre sentia ploure darrere els vidres, a l'abric del llit, en aquell estat de mitja vetlla, m'ha vingut al cap aquest vers (el del títol) que forma part del poema Llibre sense títol de Miquel Martí i Pol.  Realment no és un poema sobre la pluja, però sí que és un deliciós poema ple d'intimitat.
Us en deixo un fragment:

Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d'una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l'entranya.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l'ombra.

Però per descriure una tarda de pluja en companyia de bons amics, gairebé d'aquelles que ve de gust que caigui aigua mentre et saps a recer, aquesta Pluja fina de Narcís Comadira:

Ara que està emplujat,
va bé d’estar-se a casa,
escoltar música, parlar
de coses i més coses.

Demà encara és molt lluny.
No en sabem res.
Si els dies que vindran
fossin com ara que,

sota el llum baix,
les cares dels amics
mantenen
un diàleg tranquil!

Mentre passem l’estona,
quan alço els ulls puc veure,
pel vidres entelats,
caure una pluja fina.

Espero que la pluja us agafi a resguard i en bona companyia.

5 comentaris :

  1. COIN DE RUE

    T’he esperat com abans
    a la cantonada del carrer del Migdia,
    no gaire lluny del pont,
    on ja la nit veritablement comença.
    T’he esperat com abans
    sota el mateix fanal
    que tu trobaves sinistre
    i també duia el vell impermeable
    amb el coll alçat.
    També plovia avui,
    com abans, ho recordes?
    Estimàvem la pluja,
    la fràgil intimitat de la pluja,

    i passejàvem pels carrers en silenci,
    ran mateix de les cases torbadores,
    i et repenjaves tendrament al meu braç.
    Tot era com abans,
    però tu no has vingut.
    Llavors algú ha passat i m’ha mirat amb estranyesa
    i una parella, a l’altra cantonada,
    s’ha aturat un moment per besar-se.
    He encès la darrera cigarreta
    i he tornat lentament cap a casa.
    En alguna ràdio llunyana
    la Greco cantava.


    "El Poble" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 196.


    Un petonàs.

    ResponElimina
  2. Marta, que bé saber de tu ni que sigui pels comentaris.

    M'has fet buscar la cançó de la Juliette Gréco que no coneixia (això del YouTube és un invent gairebé tan fantàstic com el Google). Deixo l'enllaç per si algú més té curiositat.

    Una abraçada ben forta

    ResponElimina
  3. Mai no he pogut oblidar aquelles vesprades de pluja quan començava l'hivern o la tardor a casa amb mon pare, ma mare i el meu germà, ara les passe amb la meua dona i són no tan entranyables però les trobe més alegres, de totes les maneres un fill, un espòs o una dona sap d'aquest estar a recer sota una teulada i fora caient la pluja.
    Meravellós.

    Salutacions

    Vicent

    ResponElimina
  4. Tinc el mateix sentiment que Martí Pol, que Comadira. M'encanta el recolliment que promou la pluja fina.

    ResponElimina
  5. Felicitats pel teu blog! Sóc Carles de Printcolor, impremta digital de llibres, i et volem regalar la impressió del llibre del teu blog gratis. T’interessaria? La nostra web és: www.printcolorweb.com i si tens algun dubte ens pots escriure a: info@printcolor.es

    ResponElimina